ALLÒ QUE TOT REVOLUCIONARI HA DE SABER SOBRE LA REPRESSIÓ

Victor Serge

(Disponible també en format .rtf)

Introducció

I. L'Ojrana russa.

II. El Problema de la il·legalitat.

III. Consells senzills al militant.

IV. El problema de la repressió revolucionària.

INTRODUCCIÓ

La victòria de la revolució a Rússia posà en mans dels revolucionaris tot el mecanisme de la policia política més moderna, més poderosa i experimentada, forjada en més de cinquanta anys de lluita contra les elits d’un gran poble.

Conèixer els mètodes i els procediments d’aquesta policia interessa de seguida a tot militant: la defensa capitalista utilitza a tot arreu els mateixos mitjans; totes les policies, solidàries en general, s’assemblen.

Aquesta ciència de la lluita revolucionària, que els russos adquiriren en més de mig segle d’esforços i sacrificis immensos, els militants dels països on actualment es desenvolupa l’acció hauran d’assimilar-la en un lapse molt més curt donades les circumstàncies creades per la guerra, per les victòries del proletariat rus i per les derrotes del proletariat internacional: crisi del capitalisme mundial, naixement de la Internacional Comunista, desenvolupament sobtat de la consciència de classe de la burgesia; feixisme, dictadures militars, terror blanc, lleis iniqües. Això és necessari des d’ara. Si es té un bon coneixement dels mitjans dels quals disposa l’enemic, les pèrdues podran ser menors. Resulta per tant necessari, per una finalitat pràctica, estudiar bé l’instrument principal de tota reacció i de tota repressió: aquesta màquina d’estrangular revoltes anomenada policia. Nosaltres ho aconseguírem, perquè l’arma perfeccionada que forjà l’autocràcia per defensar la seva existència – l’Ojrana (la Defensiva), o Seguretat General de l’imperi rus – caigué en les nostres mans.

Aquest estudi, per ser realitzat a fons, la qual cosa seria molt útil, exigiria un temps de què l’autor no disposa. Les pàgines que segueixen no pretenen suplir-lo. Seran suficients, espero, per posar en alerta els camarades i per fer-los evident una important veritat que em commogué des de la primera visita als arxius de la policia russa: la de que no hi ha força en el món capaç de contenir la marea revolucionària quan aquesta puja, i que totes les policies, no importa el seu maquiavelisme, la seva ciència i els seus crims, són quasi del tot impotents.

El present treball, publicat per primera vegada en el Butlletí comunista de novembre de 1921, fou completat curosament. Els problemes teòrics i pràctics que l’estudi del mecanisme d’una policia no deixen de suscitar en la ment del lector obrer, sigui la que sigui la seva formació política, són examinats en dos nous assaigs. Els Consells al militant, de la utilitat del qual, no obstant el seu evident simplisme, l’experiència no permet no dubtar, esbossen les regles primordials de la defensa obrera contra la vigilància, els xivatos i la provocació.

Des de la guerra i la Revolució d’Octubre, la classe obrera no es pot conformar amb realitzar una tasca únicament negativa, destructora. S’ha obert l’era de les guerres civils. Sigui la seva actualitat quelcom de quotidià, o estigui aplaçada “per anys”, no és menys cert que en la majoria dels partits comunistes es presenten des d’ara les múltiples qüestions de la presa del poder. A principis de 1923, l’ordre capitalista d’Europa semblava gaudir d’una estabilitat capaç de desencoratjar als impacients. Malgrat tot, l’ocupació “pacífica” del Ruhr, a finals d’any, feia flotar sobre Alemanya, tremendament real, l’espectre de la revolució.

D’altra banda, tota acció tendint a la destrucció de les institucions capitalistes necessita ser complementada amb una preparació, encara que sigui teòrica, de l’obra creadora del demà. “L’esperit destructor – deia Bakunin – és alhora esperit creador.” Aquest gran pensament, la interpretació literal del qual, lamentablement, ha al·lucinat alguns revoltosos, s’acaba de convertir en una veritat pràctica. El mateix esperit de la lluita classista porta avui els comunistes a destruir i a crear simultàniament. De la mateixa manera que l’antimilitarisme actual necessita ser complementat per la preparació de l’Exèrcit Roig, el problema de la repressió plantejat per la policia i la justícia burgeses té un aspecte positiu de gran importància. He cregut convenient definir-lo a grans trets. Hem de conèixer els mitjans de l’enemic; hem de conèixer també la nostra tasca en tota la seva amplitud.

Victor Serge, març de 1925

– I –

L’OJRANA RUSSA

I. El policia. La seva especial presentació

L’Ojrana succeí, el 1881, la famosa 3a Secció del Ministeri de l’Interior. Però no es desenvolupà veritablement sinó a partir de 1900, data en la qual fou encapçalada per una nova promoció de gendarmes. Els vells oficials de gendarmeria, principalment de graus superiors, consideraren contrari a l’honor militar dedicar-se a determinats quefers policíacs. La nova promoció passà per alt aquells escrúpols i començà a organitzar científicament la policia secreta, la provocació, la delació i la traïció en els partits revolucionaris. D’ella en sortiran homes erudits i talentosos, com aquell coronel Spiridovich, qui ens deixà una voluminosa Història del partit socialista-revolucionari i una Història del partit socialdemòcrata.

El reclutament, la instrucció i l’ensinistrament professional es realitzaven amb atencions molt especials. En la Direcció General, cadascun tenia la seva fitxa, document completíssim en el qual fins i tot es troben detalls graciosos. Caràcter, grau d’escolaritat, intel·ligència, anys de servei, tot està allà anotat amb un propòsit d’utilitat pràctica. Un oficial, per exemple, és qualificat com a “limitat” – bo per les tasques subalternes, sempre que se’l tracti amb rigor –, i un altre assenyalat com a “inclinat a festejar les dames”.

Entre les moltes preguntes del qüestionari, destaco aquestes: “Coneix els estatuts i programes dels partits? De quins?” I trobo que el nostre amic festejador de dames “coneix bé les idees socialistes-revolucionàries i anarquistes – regularment les del partit socialdemòcrata – i superficialment les del Partit Socialista Polonès”. Hi ha aquí una erudició sàviament esglaonada. Continuem, però, l’examen de la mateixa fitxa. El nostre policia “ha seguit el curs d’història del moviment revolucionari?” “En quants i en quins partits hi ha agents secrets?” Intel·lectuals? Obrers? Fàcilment s’entén que, per formar els seus gossos, l’Ojrana organitzava cursets en què s’estudiava cada partit, els seus orígens, el seu programa, els seus mètodes i fins i tot la biografia dels militants coneguts.

Anotem aquí que aquesta gendarmeria russa, ensinistrada per les finalitats més delicades de la policia política, no tenia res en comú amb les gendarmeries dels països d’Europa occidental. El seu equivalent el té en les policies secretes de tots els Estats capitalistes.

II. La vigilància exterior

Per principi, tota vigilància és exterior. Es tracta sempre de seguir l’individu, de conèixer les seves activitats i els seus moviments, els seus contactes, i després de penetrar les seves intencions. Aquests serveis també estan desenvolupats en totes les policies i l’organització russa ens proporciona, sens dubte, el prototip de tots els serveis semblants.

Els agents russos (de vigilància exterior) pertanyien, igual que els “agents secrets” en realitat xivatos i provocadors – a l’Ojrana o Seguretat Política. Eren part del servei d’investigacions, que només podia detenir a algú per un mes; en general, el servei d’investigacions solia passar els seus detinguts a la Direcció de la gendarmeria, la qual continuava la instrucció.

El servei de vigilància exterior era el més senzill. Els seus abundants agents, dels quals posseïm les fotografies d’identitat, pagats amb 50 rubles al mes, tenien com a única tasca espiar a la persona que se’ls designava d’hora en hora, de dia i de nit, sense cap interrupció. No havien de saber, en principi, ni el seu nom ni la finalitat de tal espionatge, sens dubte per preveure qualsevol error o traïció. La persona vigilada rebia un sobrenom; el Ros, la Patrona, Vladimir, el Cotxer, etc. Hem trobat aquests sobrenoms encapçalant informes diaris, en voluminosos infolis, que contenien els informes consignats pels agents. Els informes són d’una exactitud minuciosa i no han de contenir llacunes. El text es troba redactat més o menys com segueix:

El 17 d’abril, a les 9.54 hores del matí, l’Ama sortí de casa, posà dues cartes en el correu de la cantonada del carrer Pushkin; entrà a diversos magatzems del bulevard x; entrà a les 10.30 en el número 30 del carrer z, sortí a les 11 i 20, etc.

En els casos més seriosos, dos agents espiaven a la mateixa persona sense conèixer-se, els seus informes es confrontaven i complementaven.

Aquests informes diaris eren enviats a la gendarmeria per ser analitzats per especialistes. Aquests funcionaris, gossos de cambra d’una perillosa perspicàcia, elaboraven quadres sinòptics per resumir les activitats i els moviments de la persona, el número de les seves visites, la seva regularitat, duració, etc.; en certes parts, aquests esquemes permetien apreciar la importància de les relacions d’un militant i la seva provable influència.

El policia Zubátov, qui cap a 1905 intentà apoderar-se del moviment obrer dels grans centres, creant en ells sindicats, portà l’espionatge al seu més alt grau de perfecció. Les seves brigades especials podien seguir un home per tota Rússia, fins i tot per tota Europa, desplaçant-se darrera d’ell de ciutat en ciutat o de país en país. Els agents secrets, a part d’això, no havien de preocupar-se per les despeses. El carnet de dietes d’un d’ells, relatiu al mes de gener de 1905, ens mostra una xifra de despeses generals que s’elevava a 634.35 rubles. Per què ens imaginem la quantitat del crèdit de què gaudia un simple xivato, serà suficient amb què recordem que, per aquesta època, un estudiant vivia fàcilment amb 25 rubles al mes. Cap a 1911 apareix el costum d’enviar agents secrets a l’estranger per vigilar els emigrats i per prendre contacte amb les policies europees. Els xivatos de sa majestat imperial estigueren al seu gust en totes les capitals del món.

L’Ojrana tenia la particular missió de buscar i vigilar constantment a determinats revolucionaris, considerats els més perillosos, principalment els terroristes o els membres del partit socialista-revolucionari que practicaven el terrorisme. Els seus agents havien de portar sempre amb ells col·leccions de fotografies formades de 50 a 70 retrats, entre els quals, a l’atzar. Reconeixem a Savinkov, al difunt Nathanson, a Argunov, a Avskéntiev (ai!), a Karelin, a Ovsiánikov, a Vera Figner, a Pechkova (la senyora Gorki), a Fabrikant. També estaven a la seva disposició reproduccions del retrat de Marx, doncs la presència d’aquest retrat en una habitació o en un llibre constituïa un indici.

Un detall còmic: la vigilància exterior no s’exercia solament sobre els enemics de l’antic règim. Tenim en el nostre poder agendes que testimonien que les activitats i els moviments dels ministres de l’imperi no escapaven a la vigilància de la policia. Una Agenda de control de les converses telefòniques del Ministeri de Guerra, el 1916, ens mostra, per exemple, quantes vegades per dia diferents personatges de la cort preguntaren per la precària salut de la senyora Sujomlinov!

III. Els arcans de la provocació

El mecanisme més important de la policia russa era segurament la seva “agència secreta”, nom decent del servei de provocació, els orígens del qual es remunten a les primeres lluites revolucionàries i que adquirí un desenvolupament extraordinari després de la revolució de 1905. Policies (anomenats oficials de gendarmeria) preparats especialment, instruïts i seleccionats, s’ocupaven del reclutament dels agents provocadors. Els seus majors o menors èxits en aquest domini eren tinguts en compte per qualificar-los i fer-los ascendir. Precisos instructius establien fins els detalls més petits de les seves relacions amb els col·laboradors secrets. Especialistes altament retribuïts reunien, finalment, totes les informacions proporcionades pels provocadors, les estudiaven, les ordenaven i les arxivaven en expedients.

En els edificis de l’Ojrana (Fontanka 16, Petrograd) hi havia una habitació secreta en la qual només entraven el director de la policia i el funcionari encarregat de classificar les peces. Era el local de l’agència secreta. Contenia fonamentalment el prestatge amb les fitxes dels provocadors, en el qual trobem més de 35 mil noms. En la majoria dels casos, el nom de l’”agent secret” es trobava substituït per un pseudònim per motius de precaució, la qual cosa motivà que la identificació de molts d’aquests miserables, en caure els expedients complets, després del triomf de la revolució, en mans dels camarades, fos particularment difícil. El nom del provocador no havia de ser conegut més que pel director de l’Ojrana i per l’oficial encarregat de mantenir amb ell relacions permanents. Els mateixos rebuts que els provocadors firmaven cada fi de mes, cobrats tan normalment i pacífica com els rebuts dels demés funcionaris, per sumes que anaven de 3, 10, 15 rubles mensuals fins 150 ó 200 com a màxim no apareixen en general més que amb el pseudònim. Però l’administració, desconfiant dels seus agents i gelosa que els oficials de gendarmeria no inventessin col·laboradors imaginaris, procedia molt freqüentment a minucioses investigacions per revisar les diferents branques de l’organització. Un inspector amb amplis poders investigava personalment els col·laboradors secrets, els entrevistava a discreció, els acomiadava o els augmentava el sou. Agreguem que els seus informes eren curosament verificats – tant com fos possible – els uns mitjançant els altres.

IV. Instructiu sobre reclutament i servei d’agents provocadors

Vegem seguidament un document que podem considerar com l’abecé de la provocació. Es tracta de l’Instructiu relatiu a l’agència secreta, fulletó de 27 pàgines mecanografiades en petit format. El nostre exemplar (el número 35), porta a més, en la part superior aquestes tres advertències: “Molt secret”, “Us confidencial”, “Secret professional”. Quina insistència en recomanar misteri! Aviat s’entendrà perquè.

Aquest document, que denotava coneixements psicològics i pràctics, esperit meticulosament previsor, una molt curiosa mescla de cinisme i d’hipocresia moral oficial, interessarà un dia els psicòlegs. Comença amb indicacions generals:

La Seguretat Política ha de tendir a destruir el moviment revolucionari en el moment de la seva major activitat i no desviar el seu treball dedicant-se a empreses menors.

De manera que el principi és: deixar desenvolupar el moviment per després liquidar-lo millor.

Els agents secrets rebran un tracte fix, proporcional als serveis prestats.

La Seguretat ha de:

Evitar al màxim entregar els seus col·laboradors. Amb aquest objectiu, no detenir-los, ni deixar-los en llibertat més que quan altres membres d’igual importància pertanyents a la mateixa organització revolucionària puguin ser detinguts o alliberats.

La Seguretat ha de:

Facilitar als seus col·laboradors el guanyar la confiança dels militants.

Segueix un capítol dedicat al reclutament.

El reclutament d’agents secrets ha de ser la constant preocupació del director d’Investigacions i dels seus col·laboradors. No han de desaprofitar cap oportunitat, encara que presenti poques probabilitats d’aconseguir agents...

Aquesta tasca és extremadament delicada. És necessari, per a poder realitzar-la, prendre contacte amb els detinguts polítics...

Hauran de ser considerats com a propensos a ingressar al servei els revolucionaris dèbils de caràcter, els agreujats pel partit, els que visquin en la misèria, els fugits de llocs de deportació o els pendents de ser deportats.

L’Instructiu recomana estudiar “amb compte” les debilitats de l’individu i aprofitar-les; conversar amb els seus amics i parents, etc.; multiplicar “constantment els contactes amb els obrers, amb els testimonis, amb els pares, etc., sense mai perdre de vista l’objectiu...”.

Estranya duplicitat de l’ànima humana! Tradueixo literalment tres desconcertants línies:

Podem utilitzar els serveis revolucionaris que es trobin en la misèria que, sense renunciar a les seves conviccions, acceptin cedir informacions per necessitat...

Aleshores, n’hi havia? Però continuem.

Col·locar xivatos juntament amb els detinguts és d’una utilitat excel·lent.

Quan una persona sembla madura per entrar en el servei – és a dir, quan es tracta, per exemple, d’un revolucionari moralment destruït, atribolat, desorientat potser pels seus propis fracassos –, hauran d’afegir-se a la seva causa d’altres acusacions pitjors per tenir-lo millor atrapat.

Capturar tot el grup al qual pertany i conduir la persona en qüestió davant el director de la policia; tenir motius greus per acusar-lo, reservant-se malgrat tot la possibilitat d’alliberar-lo alhora que als altres revolucionaris empresonats, sense provocar escàndol.

Interrogar la persona en una entrevista personal. Treure avantatge, per convèncer-lo, de querelles entre els grups, d’errors de militants, de coses que fereixin el seu amor propi.

Es pot veure, llegint aquestes línies, el policia paternal que s’apiada de la sort de la seva víctima:

Clar, mentre vostè anirà a treballs forçats per les seves idees, el seu camarada X..., qui li ha jugat tan males passades, es donarà una vida regalada a costa seva. Què vol? Paguen justos per pecadors!

Això pot resultar si es tracta d’un dèbil, o d’algú sobre el qual pesen anys de deportació...

Tant com sigui possible tenir molts col·laboradors en cada organització.

La Seguretat ha de ser la que dirigeixi els seus col·laboradors i no ser dirigida per ells.

Els agents secrets no hauran de conèixer mai les informacions proporcionades pels seus col·legues.

I heus ací un passatge que Maquiavel no hauria desaprovat:

Un col·laborador nostre que treballa en llocs de segona en una organització revolucionària, pot ascendir en aquesta només amb què siguin arrestats militants de major importància.

Mantenir l’absolut secret de la provocació és, naturalment, una de les majors cures de la policia.

L’agent jura guardar secret absolut; en entrar en servei no ha de modificar en res els seus costums habituals.

Les relacions amb ell són envoltades de preocupacions difícilment superables. Poden ser assignades entrevistes a col·laboradors dignes de tota confiança- Tindran lloc en apartaments clandestins, composats per diverses peces que no tinguin comunicació directa entre elles, on, en cas de necessitat, es pugui aïllar diferents visitants. L’encarregat de la casa ha de ser un treballador civil. Mai no podrà rebre visites personals. Tampoc haurà de conèixer els agents secrets ni parlar-los. Estarà obligat a obrir personalment, assegurant-se que abans de la seva sortida no hi hagi ningú a les escales. Les entrevistes tindran lloc en habitacions tancades amb clau. No hauran de descobrir-se papers comprometedors. S’anirà amb compte de no assentar cap visitant prop de les finestres o miralls. A la mínima sospita, canviar d’apartament.

El provocador no podrà, en cap cas, presentar-se a la Seguretat. No podrà emprendre cap missió important sense el consentiment del seu cap.

Els contactes es fan mitjançant senyals convingudes prèviament. La correspondència es dirigirà a direccions convencionals.

Les cartes dels col·laboradors secrets han d’estar escrites amb escriptura irreconeixible i no contindran sinó expressions corrents. Servir-se de paper i de sobres que estiguin d’acord amb el nivell social del destinatari. Utilitzar tinta simpàtica. El col·laborador deposita ell mateix les seves cartes. Quan les rep, està obligat a cremar-les després d’haver-les llegit. Les direccions convencionals no han d’apuntar-se mai.

Un problema greu era el d’alliberar un agent secret arrestat entre els que ell havia entregat. A aquest supòsit, l’instructiu no recomana utilitzar el recurs de l’evasió, doncs:

Les evasions criden l’atenció dels revolucionaris. Prèviament a la liquidació de qualsevol organització, consultar els agents secrets sobre les persones que s’hauran de deixar en llibertat, amb vistes a no trair els nostres mitjans d’informació.

V. Una monografia de la provocació a Moscou (1912)

Una altra peça escollida en els arxius de la provocació ens ajudarà a abastar l’extensió d’aquesta. Es tracta d’una espècie de monografia de la provocació a Moscou, el 1912. És l’informe d’un alt funcionari, el senyor Vissariánov, qui fos comissionat aquell any per exercir un viatge d’inspecció a l’agència secreta de Moscou.

El senyor Vissariánov complí la seva missió del primer d’abril al 22 del mateix mes. El seu informe constitueix un gruixut quadern mecanografiat. Consagra a cada provocador, assenyalat, està clar, pel seu pseudònim, una notícia detalladíssima. N’hi ha de molt curioses.

El 6 d’abril del 1912 hi havia a Moscou 55 agents provocadors oficialment en funcions. Es repartien com segueix:

Socialistes revolucionaris, 17; socialdemòcrates, 20; anarquistes, 3; estudiants (moviment de les escoles), 11; institucions filantròpiques, etc., 2; societats científiques, 1; zemstvos, 1. A més, “l’agència secreta de Moscou controla també la premsa, els octubristes (partit K. D. Constitucional-democràtic), els agents de Búrtzev, els armenis, l’extrema dreta i els jesuïtes.

Els col·laboradors eren caracteritzats en informes bastant concisos.

Partit socialdemòcrata. Fracció bolxevic. Portnói (el Sastre), torner en fusta, intel·ligent. En servei des de 1910. Rep 100 rubles al mes. Col·laborador molt ben informat. Serà candidat a la Duma. Participà en la conferència bolxevic de Praga. De 5 militants enviats des de Rússia a aquesta conferència, 3 foren detinguts...

A part d’això, quant a la conferència bolxevic de Praga, el nostre alt funcionari de policia es congratulava dels resultats obtinguts pels agents secrets. Alguns havien aconseguit infiltrar-se en el Comitè Central, i un d’ells, un xivato, fou comissionat pel partit per introduir literatura a Rússia. “Així tenim tot l’aparell de propaganda”, constata el nostre policia.

Aquí s’imposa un parèntesi. Sí, ells tenien en les mans, en aquell moment, l’aparell de propaganda bolxevic. Però, l’eficàcia d’aquesta propaganda minorà? La paraula escrita de Lenin perdé quelcom del seu valor en passar per les mans dels xivatos? La paraula revolucionària té la seva força en ella mateixa, només necessita ser escoltada. No importa qui la transmeti. L’èxit de l’Ojrana hauria estat de veritat decisiu si hagués aconseguit impedir aprovisionar-se les organitzacions bolxevics de literatura procedent de l’estranger. Però no podia fer-ho més que en certa mesura, amb el risc de desemmascarar els seus quadres.

VI. Expedients d’agents provocadors

Què és un agent provocador? Posseïm milers d’expedients on trobem una documentació abundant sobre les persones i les activitats d’aquests miserables. Donem un cop d’ull d’alguns:

Expedient 378. Julia Oréstovna Serova (àlias Pravdivy [la verídica] i Uliánova). A una pregunta del ministre sobre la fulla de servei d’aquesta col·laboradora acomiadada (per estar “cremada”), el director de la policia respon enumerant els seus excel·lents treballs. La carta té quatre llargues pàgines. Jo la resumeixo, però en termes quasi textuals:

Julia Oréstovna Serova fou encarregada, de setembre de 1907 a 1910, a la vigilància de les organitzacions socialdemòcrates. Ocupava llocs relativament importants en el partit, i per això pogué rendir-nos grans serveis, tant a Petersburg com a províncies. Tota una sèrie de detencions fou aconseguida gràcies a les seves informacions.

El setembre de 1907 féu arrestar el diputat de la Duma, Sergei Sañtykov.

A finals de 1908 féu arrestar 4 militants: Ríkov, Noguin, Gregori i Kamenev.

El 9 de març de 1908 féu arrestar el membre del Comitè Central, Innocent Dubrobsky.

El febrer de 1909 féu decomisar els materials d’una impremta clandestina i aplanar l’oficina de passaports del partit.

L’1 de març de 1905 féu arrestar tot el comitè de Petersburg.

Contribuí, a més, a arrestar a una banda d’expropiadors (maig de 1907), a decomisar remeses de literatura i especialment el transport de literatura il·legal per Vilna. El 1908 ens tingué al corrent de totes les reunions del Comitè Central i indicà la composició dels comitès. El 1909 participà en una conferència del partit a l’estranger, de la qual ens informà. El 1909 controlà les activitats d’Alexis Rikov.

Aquesta era la seva bella fulla de serveis. Però Serova acabà per “cremar-se”. El seu marit, diputat de la Duma, declarà en els diaris de la capital que ja no la considerava la seva dona. Això fou entès. Com ja no podia prestar serveis, els seus superiors jeràrquics li donaren les gràcies. Caigué en la misèria. L’expedient està ple de cartes que enviava al director de la Seguretat: protestes de fidelitat, recordatoris de serveis prestats, demandes d’ajuda.

No conec res més aflictiu que aquestes cartes escrites amb lletra nerviosa i estreta d’intel·lectual. La “provocadora desocupada”, com ella es qualifica en alguna part, sembla acorralada, fustigada per la misèria, en una total desintegració moral. És necessari subsistir. No sap fer res amb les mans. El seu desarrenjament interior la impedeix trobar una solució, un treball simple i raonable.

El 16 d’agost de 1912, escriu al director de la policia:

Els meus dos fills, dels quals el primogènit té 5 anys, manquen de vestits i de calçat. Tampoc tinc mobiliari. Estic massa mal vestida per poder trobar treball. Si vostè no m’assigna un socors, em veuré obligada al suïcidi...

L’hi assignen 150 rubles.

El 17 de setembre, en una altra carta, a la qual s’adjunta una missiva pel seu marit, que el director de policia haurà de posar al correu:

Vostè veurà, en l’última carta que escric al meu marit, que poc abans d’acabar amb la meva vida encara nego haver servit a la policia. He decidit acabar. No és comèdia ni efectisme. Ja no em crec capaç de recomençar la vida.

Malgrat tot, Serova no es matarà encara. Alguns dies més tard, denuncia un senyor ancià que amaga armes. Les cartes formen un volum gruixut. Heus ací una de commovedora: unes poques línies d’acomiadament per l’home que fou el seu marit:

Amb freqüència he estat culpable respecte a tu. Fins i tot fins ara no t’havia escrit. Però oblida allò de dolent i recorda només la nostra vida en comú, el nostre treball en comú i perdona’m. Deixo la vida. Estic cansada. Sento que moltes coses s’han trencat dins meu. No podria maleir ningú; però maleïts siguin els “camarades”!

On comença, en aquestes cartes la sinceritat? On acaba la falsedat? No se sap. Estem front una ànima complexa, malvada, dolorosa, tacada, prostituïda, despullada.

Malgrat tot, la Seguretat no fou sorda a les seves crides. Cadascuna de les cartes de la Serova, amb lletra del cap de serveis, porta al revers la resolució del director: “Enviar 250 rubles”, “Destinar 50 rubles”. La vella col·laboradora anuncia la mort d’un dels seus fills. “Verificar-ho”, escriu el director. Després, demanarà que se li faciliti una màquina d’escriure per aprendre mecanografia. La Seguretat no té màquines disponibles. Finalment les seves cartes es fan més i més apressants.

En nom dels meus fills – escriu el 14 de desembre – li escric amb llàgrimes i sang. Concediu-me un últim socors de 300 rubles. Amb això en tindré prou.

Se li concedeix, a canvi de que deixi Petrograt. En total, durant 1911, Serova rep 743 rubles en tres remeses; el 1912, 788 rubles en sis remeses. En aquella època això era considerable.

Després d’un últim socors enviat el febrer de 1914, Serova rep un petit treball a l’administració de ferrocarrils. Ben aviat el perdrà per estafar petites sumes als seus companys de feina. S’escriu en el seu expedient: “Culpable d’extorsió. Ja no mereix cap confiança.” Sota el nom de Petrova aconsegueix, malgrat tot, entrar al servei de la policia de ferrocarrils on, descoberta, l’acomiaden. El 1915 encara sol·licita un treball com a delatora. El 28 de gener de 1917, poc abans de la revolució, aquesta anciana secretària d’un comitè revolucionari escrivia a “Sa excel·lència, senyor Director de la Policia”, li recordava els seus bons i lleials serveis i li proposava informar-lo de l’activitat del partit socialdemòcrata, en el qual podia fer entrar el seu segon marit.

En la vetlla dels grans esdeveniments que es senten venir, sofreixo per no poder ser-vos útil.

Expedient 383. Osipov, Nicolái Nicoláievich Veretsky, fill d’un pope. Estudiant. Col·laborador secret des de 1903, per vigilar l’organització socialdemòcrata i la joventut de les escoles de Pavlograd.

Enviat a Petersburg pel partit el 1905. amb la missió d’introduir armes a Finlàndia, es presenta immediatament a la direcció de la policia per rebre instruccions.

En sospitar d’ell els seus companys, és arrestat, es passa 3 mesos a la secció secreta de l’Ojrana i aconsegueix ser enviat a l’estranger amb l’objectiu de “rehabilitar-se davant els militants”.

Cito textualment d’un informe:

Veretsky dóna la impressió de ser un home molt intel·ligent i culte, d’una gran modèstia, conscienciós i honest; diguem en favor seu que dedica la major part dels seus honoraris als seus ancians pares.

El 1915, aquest excel·lent jove es retira del servei i rep encara dotze mensualitats de 75 rubles.

Expedient 317. El Malalt. Vladímir Ivánovich Lorberg. Obrer. Escriu feixugament. Treballa en una fàbrica i rep 10 rubles al mes. Un proletari de la provocació.

Expedient 81. Serguéi Vasilievich Práotsev, fill d’un membre de la Narodnaia Volia, es vanagloria d’haver crescut en un medi revolucionari i de posseir vastes i útils relacions.

Posseïm milers d’expedients semblants.

Perquè la baixesa i la misèria de certes ànimes humanes són insondables.

Encara no ens hem ocupat dels expedients de dos col·laboradors secrets els noms dels quals direm. Tot i això, han de ser mencionats aquí com casos típics: un intel·lectual valuós, un tribú.

Stanislaw Broxoxowski, escriptor polonès d’apreciable talent, respectat per la joventut, autor d’assaigs crítics sobre Kant, Zola, Mijailovsky, Avenarius, “herald del socialisme, en el qual veia la més profunda síntesi de l’esperit humà i del que voldria fer un sistema filosòfic que abastés la naturalesa i la societat” (Naprzod, 5 de maig de 1908), autor de la novel·la revolucionària La flama, reclutat per l’Ojrana de Varsòvia per les seves relacions amb els medis revolucionaris i “progressistes”, amb honoraris mensuals de 150 rubles.

El pope Gapon, ànima de tot el moviment obrer de Petersburg i Moscou abans de la revolució de 1905; organitzador de la manifestació obrera de gener de 1905, ensanguinolada sota les finestres del Palau d’Hivern per les descàrregues de fusells dirigides sobre una multitud suplicant encapçalada per dos sacerdots que portaven en alt el retrat del tsar; el pope Gapon, vertadera encarnació d’un moment de la Revolució Russa, acabà venent-se a l’Ojrana i, convicte del delicte de provocació, fou penjat pel socialista-revolucionari Ruthemberg.

VII. Un espectre. Una pàgina d’història

Encara avui estan lluny d’haver estat identificats tots els agents provocadors de l’Ojrana dels quals posseïm els expedients.

No passa un mes sense que els tribunals revolucionaris de la Unió Soviètica jutgin a alguns d’aquests homes. Se’ls troba, se’ls identifica per atzar. El 1924, un miserable se’ns aparegué, tornant fins nosaltres des d’un passat de cinquanta anys, com en un accés de nàusea, i era un perfecte espectre. Aquest espectre evocava una pàgina d’història, i la intercalem aquí només per projectar en aquestes pàgines de fang una mica de la llum de l’heroisme revolucionari.

Aquest agent provocador havia rendit 37 anys de bons serveis (de 1880 a 1917) i, ja vell, burlà durant set anys les indagacions de la Cheka.

Cap a 1879, l’estudiant de 20 anys Okladsky, revolucionari des dels 15, membre del partit de la Narodnaia Volia [La Voluntat del Poble], terrorista, preparà amb Jeliabov un atemptat contra el tsar Alexandre II. El tren imperial havia de saltar. Passà sobre les mines sense problemes. L’aparell infernal no funcionà. Accident fortuït? Així es pensà. Tot i això, 16 revolucionaris, entre ells Okladsky, hagueren de respondre pel “crim”. Okladsky fou condemnat a mort. Començava la seva brillant carrera? Havia començat ja? La clemència de l’emperador li concedeix la vida, a canvi de presó perpètua.

Allà comença, en tot cas, la sèrie d’inapreciables serveis que Okladsky havia de rendir a la policia del tsar. En la llarga llista de revolucionaris que entregarà, hi ha quatre dels noms més bonics de la nostra història. Baránnikov, Jeliabov, Trigoni, Vera Figner. D’aquests quatre, l’única que sobreviu és Vera Nicoláievna Figner. Passà vint anys en la fortalesa de Schlusselburg. Baránnikov morí. Trigoni, després d’haver sofert vint anys a Schlusselburg i passat quatre d’exili a Shajalin, va veure abans de morir, el 1917, l’enfonsament de l’autocràcia. Jeliabov morí al patíbul.

Aquests valents pertanyien a la Narodnaia Volia, primer partit revolucionari rus que, abans del naixement del moviment proletari, li havia declarat la guerra a l’autocràcia. El seu programa proposava una revolució liberal, el compliment de la qual hauria significat per Rússia un progrés immens. En una època en què cap altra acció era possible, es serví del terrorisme, colpejant sense cessar el tsarisme embogit per moments, i decapitat l’1 de març de 1881. En la lluita d’aquest grapat d’herois contra tota la vella societat poderosament armada es crearen els costums, les tradicions, les mentalitats que, perpetuades pel proletariat, haurien de temperar nombroses generacions per la victòria d’octubre de 1917. De tots aquests herois, Alexandr Jeliabov fou potser el més gran, i rendí sens dubte els més grans serveis al partit que havia contribuït a fundar. Denunciat per Okladsky, se’l deté el 27 de febrer de 1881, en un departament de la perspectiva Nevsky, en companyia d’un jove advocat d’Odesa, Trigoni, membre també del misteriós Comitè Executiu de la Narodnaia Volia. Dos dies més tard, les bombes del partit trossejaven Alexandre II en un carrer de Sant Petersburg. El dia següent, les autoritats judicials rebien de Jeliabov una carta astoradora, des de la presó de Pere i Pau. Poques vegades jutges i monarques rebrien aital bufetada. Poques vegades cap dirigent de cap partit sabria complir amb tal fermesa el seu últim deure. La carta deia:

Si el nou sobirà, rebent el ceptre de mans de la revolució, projecta tenir consideració pels regicides a la manera antiga; si projecta executar Rissakov, seria una irritant injustícia concedir-me la vida a mi, que tantes vegades he atemptat contra la vida d’Alexandre II i a qui només un atzar fortuït impedí participar en la seva execució. Em sento molt inquiet pensant que el govern podria concedir-li major preu a la justícia formal que a la justícia real i adornar la corona del nou monarca amb el cadàver d’un jove heroi, només a causa de manca de proves formals contra mi, que sóc un veterà de la revolució.

Amb totes les forces de la meva ànima protesto contra aquesta iniquitat.

Només la covardia del govern podria explicar que no s’aixequessin dues forques enlloc d’una.

El nou tsar Alexandre III féu aixecar sis forques pels regicides. En l’últim moment, una jove, Jesy Helfman, que es trobava embarassada, fou perdonada. Jeliabov morí junta amb la seva companya Sofia Peróvskaya, junta a Rissakov (que havia defecat inútilment), junt a Mijailov i junt al químic Kibalchich. Mijailov sofrí tres vegades el suplici. Dues vegades, la corda del botxí es trencà. Dues vegades caigué Mijailov, embolicat en el seu sudari i encaputxat, per aixecar-se per sí mateix.

El provocador Okladsky, mentrestant, continuava els seus serveis. Entre la generosa joventut que incansablement “anava al poble”, a la pobresa, la presó, l’exili, la mort per obrir el camí de la revolució, era fàcil propinar cops ocults! A penes arribat a Kiev, Okladsky entrega a Vera Nikoláievna Figner al policia Sudeikin. Després serveix a Tibilisi com un professional de la traïció, expert en l’art de relacionar-se amb els millors homes, de conquerir simpaties, de fingir entusiasme, per fer després, un bon dia, una senyal, enterrar vius els seus camarades... i rebre les esperades gratificacions.

El 1889, la Seguretat imperial el crida a Sant Petersburg. El ministre Durnovo, purificant Okladsky de tot passat indigne, el converteix en l’”honorable ciutadà” Petrovsky, sempre revolucionari, està clar, i confident de revolucionaris. Hauria de continuar “en activitat” fins la revolució de març de 1917. Fins 1924 aconseguí fer-se passar per un pacífic habitant de Petrograd. Més tard, tancat a Leningrad, en la mateixa presó on moltes de les seves víctimes esperaren la mort, acceptà escriure la confessió de la seva vida fins l’any 1890. Més enllà d’aquesta data, el vell agent provocador no volgué dir res. No consentí en parlar d’un passat del qual quasi ningú d’entre els revolucionaris sobrevivia, però que ell poblà de morts i de màrtirs.

El tribunal revolucionari de Leningrad jutja Okladsky en la primera quinzena de gener de 1925. La revolució no es venja. Aquest espectre pertanyia a un passat massa remot i massa mort. El procés, dirigit per veterans de la revolució, semblava un debat científic d’història i de psicologia. Era l’estudi més llastimós dels documents humans. Okladsky fou condemnat a deu anys de presó.

VIII. Malinovsky

Aturem-nos encara breument en un cas de provocació dels que la història del moviment revolucionari conegué tants: la provocació d’un dirigent de partit. Heus ací l’enigmàtica figura de Malinovsky¹.

Un matí de 1918, el terrible any que seguí la Revolució d’Octubre: guerra civil, requisacions rurals, sabotatges tècnics, complots, aixecament dels txecs, intervencions estrangeres, pau fastigosa (segons la definició de Lenin) de Brest-Litovsk, dues temptatives d’assassinat contra Vladímir Ilitx. Un matí d’aquell any, un home es presentà tranquil·lament al comandant Smolny (Soviet de Petrograd) i li digué:

- Sóc el provocador Malinovsky. Li prego que m’arresti.

L’humor té lloc en tota tragèdia. Impàvid, el comandant del Smolny féu posar a la porta aquell inoportú.

- A mi ningú no em mana, ni és el meu deure arrestar-lo!

- Aleshores feu-me conduir al comitè del partit.

I en el comitè es reconeixerà amb astorament l’home més execrable, el més menyspreable del partit. Se l’arresta.

La seva carrera, en dues paraules, és aquesta:

Anvers: un adolescent difícil, tres condemnes per robatori. Molt dotat, molt actiu, militant de diverses organitzacions, tan apreciat que el 1910 se l’ofereix ingressar al Comitè Central del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, i durant la conferència bolxevic de Praga (1912) ingressa al Comitè Central efectivament. A finals del mateix any és diputat bolxevic en la IV Duma de l’Imperi. El 1913 és president del grup parlamentari bolxevic.

Revers: xivato de l’Ojrana (Ernest, després el Sastre) des de 1907. A partir de 1910, honoraris de 100 rubles mensuals (principesc). L’ex-cap de la policia Beletsky, diu: “Malinovsky era l’orgull de la Seguretat, que el preparava per ser un dels caps del partit”. Feu arrestar grups bolxevics a Moscou, Tula, etc. Entrega a la polcia a Miliutin, Noguin, Maria Smidòvich, Stalin, Sverdlov. Denuncia la Ojrana els arxius secrets del partit. És triat a la Duma amb l’ajuda tan discreta com eficaç de la policia...

Desemmascarat, rep del Ministeri de l’Interior una forta recompensa i desapareix. Sobrevé la guerra. Fet presoner en combat, recomença la seva militància en el camp de concentració. Retorna finalment a Rússia, per declarar al tribunal revolucionari: “Feu-me afusellar!” Revela haver sofert enormement amb la seva existència dual; no haver comprès veritablement la revolució sinó tardanament; haver-se deixat guanyar per l’ambició i l’esperit d’aventura. Krylenko refuta despietadament que aquesta argumentació fos sincera: “L’aventurer juga la seva última carta!”.

Una revolució no pot detenir-se en desxifrar enigmes psicològics. No pot córrer el risc de ser estafada una vegada més per un jugador turbulent i apassionat. El tribunal revolucionari emeté el veredicte reclamat a la vegada per l’acusador i l’acusat. La mateixa nit, poques hores més tard, Malinovsky, quan travessava un solitari pati del Kremlin, rebé subreptíciament una bala a la nuca.

IX. La mentalitat del provocador, la provocació i el partit comunista

Aquí se’ns presenta el problema de la psicologia del provocador. Psicologia morbosa, segurament, però que no ha de sorprendre’ns més del degut. Hem vist, en l’Instructiu de l’Ojrana, a quines persones “treballa” la policia i per quins mitjans. Una Serova, considerada dèbil de caràcter, viu difícilment, milita amb valor. Se l’arresta. Bruscament arrancada del seu medi, es sent perduda. Els treballs forçats l’esperen, potser la forca. Bé podria dir una paraula, una sola paraula, sobre algú que, precisament, li ha fet mal... Vacil·la. És suficient un sol instant de covardia; o potser hi ha massa covardia en el fons de l’ésser humà. El més terrible és que, d’ara endavant, no podrà resistir-se més. Ara la tenen en les seves mans. Si es nega a continuar, se li tirarà en cara, en ple tribunal, la seva primera delació. Al cap del temps, s’acostumarà als avantatges materials d’aquesta odiosa situació, encara més quan en el secret de la seva activitat es sentirà perfectament segura...

Però no només hi ha aquests agents secrets per covardia: hi ha, i són molt més perillosos, els diletants, aventurers que no creuen en res, fastiguejats de l’ideal que servien fins feia poc, amarrats al perill, a la intriga, a la conspiració, d’un complicat joc en el qual es burlen de tothom. Poden tenir talent, actuar un paper quasi indesxifrable. Aquest sembla haver estat Malinovsky. La literatura russa que seguí la derrota de 1905 ens ofereix molts casos psicològics d’una perversió semblant. El revolucionari il·legal – sobretot el terrorista – adquireix un temperament de caràcter, una voluntat, un valor, un amor al perill terribles. Si aleshores, a l’influx de petites experiències personals – fracassos, decepcions, desencaminaments intel·lectuals – o per la derrota temporal del moviment, arriba a perdre el seu idealisme, en què pot convertir-se? Si de veritat és fort, escaparà a la neurastènia i al suïcidi; però també és molt probable que es converteixi en un aventurer sense fe, al qual tots els mitjans li semblaran bons per aconseguir les seves finalitats personals. I la provocació és un mitjà que, de proposar-se’l, segurament el temptarà.

Tots els moviments de masses que abasten milers i milers d’homes arrosseguen escòries semblants. No ha d’astorar-nos. L’acció de paràsits semblants no té sinó un ínfim poder sobre el vigor i la salut moral del proletariat. Creiem que, com més proletari sigui el moviment revolucionari, és a dir, netament, enèrgicament comunista, menys li seran perillosos els agents provocadors. Existiran probablement mentre hi hagi lluita social. Però són individualitats a les quals l’hàbit del treball i del pensament col·lectiu, de la disciplina estricta, de l’acció calculada per les masses i inspirada per una teoria científica de la situació social, ofereix escasses possibilitats de proeses. Res més contrari a l’aventurerisme petit o gran, en efecte, que l’acció àmplia, seriosa, profunda i metòdica d’un gran partit marxista revolucionari, fins i tot il·legal. La il·legalitat comunista no és la dels carbonari, la preparació comunista de la insurrecció no és la dels blanquistes. Els carbonari i els blanquistes eren grapats de conspiradors, dirigits per alguns idealistes intel·ligents i enèrgics. Un partit comunista, fins i tot numèricament dèbil, representa sempre, per la seva ideologia, a la classe obrera. Encarna la consciència de classe de centenars de milers o de milions d’homes. El seu paper és immens, ja que és el de cervell d’un sistema nerviós, però inseparable de les aspiracions, de les necessitats, de l’activitat del proletariat sencer, de manera que els designis individuals, quan no s’ajusten a les necessitats del partit o el que és igual, al proletariat² perden molta de la seva importància.

En aquest sentit, el partit comunista és, entre totes les organtizacions revolucionàries que la història ha produït fins avui, la menys vulnerable als cops de la provocació.

X. La provocació, arma de dos talls

Alguns expedients especials contenen les ofertes de servei dirigides a la policia. He observat a l’atzar un volum de correspondència amb l’estranger, on es pot veure successivament un “súbdit danès posseïdor d’instrucció superior” i un “estudiant sortit de bona família” sol·licitar feina en la policia secreta de sa majestat el tsar de Rússia...

Les múltiples ajudes monetàries concedides a Serova, donen fe de l’atenció de la policia en relació als seus servidors, fins i tot els retirats. L’administració no posava en la llista negra sinó els agents sorpresos en flagrant delicte de frau o d’extorsió. Qualificats com a “xantatgistes”, i inscrits en les llistes negres, perdien tot el dret al reconeixement de l’Estat.

Els altres, en canvi, podien obtenir de tot. Pròrrogues o dispenses del servei militar, perdons, amnisties, favors diversos després de condemnes oficials, pensions temporals o de viatge, tot; fins i tot favors del mateix tsar. Es va veure el tsar concedir noms i cognoms nobles a vells provocadors. El cognom i el nom tenien, segons el ritus ortodox, valor religiós; el cap espiritual de l’església russa infringia així les lleis de la mateixa religió. Tot era poc per gratificar un bon xivato!

La provocació acabà convertint-se en tota una institució. La xifra completa de persones que durant vint anys de moviment revolucionari rendiren serveis a la policia pot variar entre els 35 i els 40 mil. S’estima que la meitat d’ells, més o menys, fou desemmascarada. Alguns mils d’antics xivatos i provocadors sobreviuen encara avui impunement en la mateixa Rússia, doncs la seva identificació encara no ha estat possible. Entre aquesta multitud hi havia homes de valor i fins i tot alguns que desenvoluparen un paper important en el moviment revolucionari.

Al capdavant del partit socialista-revolucionari i de la seva organització de xoc, es trobava, cap a 1909, l’enginyer Evno Azev, qui, a partir de 1890, signava amb el seu nom els seus informes a la policia. Azev fou un dels organitzadors de l’execució del gran duc Sergi, de la del ministre Plehve i de molts altres. Era ell qui dirigia, abans d’enviar-los a la mort, herois com Kaliáev i Egor Sazónov³.

En el Comitè Central bolxevic, encapçalant la seva fracció a la Duma, es trobava, com vam veure, l’agent secret Malinovsky.

La provocació, en assolir aital amplitud, es convertia també en un perill pel règim que servia i sobretot pels homes d’aquest règim. Se sap, per exemple, que un dels més alts funcionaris del Ministeri de l’Interior, el policia Rachkovsky, conegué i aprovà els projectes d’execució de Plehve i del gran duc Sergi. Stolypin⁴, perfectament informat dels casos, es feia acompanyar en les seves sortides pel cap de la policia Guerásimov, doncs la seva presència li semblava una garantia contra els atemptats comesos per instigació dels provocadors. Tot i això, Stolypin fou mort per l’anarquista Bagrof, que havia format part de la policia.

La provocació, malgrat tot, prosperava encara en el moment d’esclatar la revolució. Els agents provocadors reberen la seva última mensualitat en els dies finals de febrer de 1917, una setmana abans de l’enfonsament de l’autocràcia.

Revolucionaris abnegats es veieren temptats a servir-se de la provocació. Petrov, socialista-revolucionari, qui deixaria memòries d’un intens dramatisme, entrà a l’Ojrana per combatre-la millor. Fet presoner i havent experimentat un primer refús per part del director de la policia, es passa per boig per aconseguir ser enviat a un asil on l’evasió fos possible, aconseguint-ho, i retorna, ja lliure, a oferir els seus serveis. Però – convençut aviat de que havia arribat massa lluny i que traïa malgrat seu, Petrov es suïcida després d’haver executat el coronel Kárpov (1909).

El maximalista⁵ Salomó Ryss (Mortimer), organitzador d’un grup terrorista extremadament audaç (1906-07) arriba a burlar-se un temps de la Seguretat, de la qual s’havia convertit en col·laborador secret. El cas de Salomó Ryss constitueix una excepció digna de mencionar-se, quasi increïble, que no s’explicaria més que pels molt particulars hàbits de l’Ojrana després de la revolució de 1905. Per regla general, és impossible burlar la policia; és impossible per un revolucionari penetrar en els seus secrets. L’agent secret de més confiança no té relació sinó amb un o dos policies, als quals res no pot treure, però als quals, tot i això, els són útils les menors paraules i fins i tot les mentides que se’ls digui, que són esclarides el mateix dia⁶.

El desenvolupament de la provocació, d’altra banda, induí moltes vegades l’Ojrana a ordir complicades trames en les quals sovint no pogué dir l’última paraula. Fou així com, el 1907, resultà necessari pels seus designis fer evadir-se al mateix Ryss. Per aconseguir-ho, el director de la policia no vacil·la en arribar fins i tot al crim. Complint instruccions, dos gendarmes organitzaren la fuga del revolucionari. L’enquesta judicial, conduïda de forma patosa, revelà la seva participació. Portats a consell de guerra i degradats pels seus superiors, se’ls condemnà a treballs forçats.

XI. Els xivatos russos a l’estranger. El senyor Raymond Recouly

Naturalment, les ramificacions de l’Ojrana s’estenien fins l’estranger. Els seus arxius incloïen informacions relatives a la gran quantitat de persones que vivien aleshores més enllà de les fronteres de l’Imperi i que fins i tot mai no havien estat a Rússia. Havent arribat recentment a Rússia per primera vegada el 1919, vaig trobar una sèrie de fitxes sobre la meva persona. La policia russa seguia amb la major atenció les activitats dels revolucionaris a l’estranger. Sobre el cas dels anarquistes russos Troianovsky i Kirichek, atrapats durant la guerra de París vaig trobar expedients voluminosos. La ressenya dels interrogatoris celebrats en el Palau de Justícia de País, estava completa. A part d’això, russos o estrangers, els anarquistes estaven totalment vigilats a tot arreu, a càrrec de l’Ojrana, que amb aquella fi mantenia una correspondència constant amb els serveis de seguretat de Londres, Roma, Berlín, etc.

A totes les capitals importants residia permanentment un cap de policia rus. Durant la guerra, M. Krassílnikov, oficialment conseller de l’ambaixada, desenvolupava aquest delicat càrrec a París.

En el moment d’esclatar la revolució a Rússia, uns quinze agents provocadors treballaven a París entre els diferents grups d’emigrats russos. Quan l’últim ambaixador de l’últim tsar entregà la legació a un successor anomenat pel govern provisional, una comissió integrada per alts personatges de la colònia d’emigrats a París, s’encarregà d’estudiar els papers del senyor Krassílnikov. Identificaren sense dificultat els agents secrets. Trobaren, entre altres sorpreses, que un membre de la premsa francesa, patriota de bon to, apareixia a la rue de Grenelle en qualitat de xivato i d’espia. Es tractava de Raymond Recouly, aleshores redactor de Le Figaro, en el qual s’encarregava de la política exterior. En la seva oculta col·laboració amb el senyor Krassílnikov, Recouly, seguint els imperatius assenyalats als confidents, havia canviat el seu nom pel pseudònim poc literari de Ratmir. Ofici de gos, nom de gos. Ratmir informava l’Ojrana sobre els seus col·legues de la premsa francesa. A Le Figaro i a altres lloc portava la política de l’Ojrana. Rebia 500 francs al mes. Les seves activitats són notòries. Es troben completes, impreses, sembla que des de 1918, a París, en un voluminós informe del senyor Agafonov, membre de la comissió investigadora dels emigrats parisencs entorn a la provocació russa a França. Els membres d’aquesta comissió – alguns d’ells han de viure encara a París, no han oblidat, per cert, a Ratmir – Recouly. D’altra banda, René Marchand publicà el 1924, a L’Humanité, les proves agafades d’arxius de l’Ojrana de Petrograd de l’activitat policíaca del senyor Recouly. Aquest senyor es limità a llençar un desmentit que ningú no va creure, ni fou repel·lit pels seus col·legues⁷. I s’explica. El seu cas, donada la corrupció de la premsa pels governs estrangers, és correntíssim.

XII. Els gabinets negres i la policia internacional

Krassílnikov també tenia a les seves ordres tot un equip de detectius, delators, imprecisos assalariats que s’ocupaven de les feines menors com la vigilància de la correspondència dels revolucionaris (gabinets negres privats, etc.).

El 1913-14 (i no crec que fins la revolució sofrís modificacions importants), l’agència secreta de l’Ojrana a França era dirigida pràcticament per determinat Bittard-Monin, qui rebia 1000 francs mensuals. Dels rebuts que per honoraris signaven els seus agents he agafat el nom d’aquests i els seus llocs de residència. La seva publicació potser no sigui del tot inútil. Heu-los ací:

Agents secrets de la policia a l’estranger, situats sota la direcció de Bittard-Monin: E. Invernitzi (Calvi, Còrsega), Henri Durin (Gènova), Sambaine (París), A. ó R. Sauvard (Cannes), Vogt (Menton), Berthold (París), Fontaine (Cap Martin), Henri Neuhaus (Cap Martin), Vicent Vizardelli (Grenoble), Barthes (San Remo), Ch. Delangle (San Remo), Georges Coussonet (Cap Martin), O. Rougeaux (Menton), E. Levéque (Cap Martin). Fontana (Cap Martin), Artur Frumento (Alassis), Sustrov ó Surjánov i David (París), Dussosois (Cap Martin), R. Gottlieb (Niça), Rosselli (Zurich), senyora G. Richard (París), Jean Abersoid (Londres), J. Bint (Cannes), Karl Voltz (Berlín), senyoreta Drouchot, senyora Tiercelin, senyora Fagon, Jollivet, Rivet.

Tres persones tenien una pensió de l’agència russa de París. La vídua Farse (o Farsa?), la vídua Rigo (o Rigault?) i N. N. Chachnikov.

La presència temporal de nombrosos agents a Cap Martin o en altres localitats de menor importància s’explica per la necessitat de xivateigs. Tots aquests agents no trobaven incòmode desplaçar-se.

Havien aconseguit organitzar a tota Europa un meravellós gabinet negre privat. A Petrograd posseïm lligalls de cartes canviades entre París i Niça, Roma i Ginebra, Berlín i Londres, etc. Tota la correspondència de Savinkov i de Chernov en el moment en què ambdós vivien a França, fou conservada en els arxius de la policia de Petrograd. Correspondència entre Haase i Dan⁸ també fou interceptada, com moltes altres. Com? El conserge o el carter, o simplement un treballador de correus, sens dubte retribuïts generosament, retenien durant algunes hores, el temps precís per copiar-les, les cartes dirigides a les persones vigilades. Les còpies es feien sovint per persones que no coneixien la llengua utilitzada pels autors de les cartes; Errors, insignificants en qualsevol cas, ho delaten. Portaven també copiat el segell d’expedició i la direcció. Eren enviades a Petrograd amb la major rapidesa.

Naturalment, la policia russa a l’estranger col·laborava amb les policies locals⁹. Mentre que els agents provocadors, desconeguts de tots, feien el seu paper de revolucionaris, al voltant seu operaven els detectius de Krassílnikov, ignorats oficialment, però en realitat encoratjats i ajudats. Detalls típics mostren de quina naturalesa era l’ajut que els cedien les autoritats franceses. L’agent Francesco Leone, que havia estat en relacions amb Búrtzev¹⁰ havia consentit en entregar-li a canvi de diner alguns secrets del senyor Bittard-Monin. El seu col·lega, Fontana, del qual havia fet robar la fotografia, el fereix d’un cop de bastó en un cafè prop de la Gare de Lyon (París, 28 de juny de 1913). Detingut l’agressor i havent-li trobat dos carnets d’agent de la Seguretat francesa i un revòlver, fou enviat a la comissaria sota la quàdruple acusació d’”usurpació de funcions, portar d’armes prohibides, cops i ferides i amenaces de mort”. Vint-i-quatre hores després era deixat en llibertat per intervenció de Krassílnikov, després d’haver-se desmentit oficialment la seva qualitat d’agent de la Seguretat russa. Quant a l’indiscret Leone, l’Ambaixada russa obtingué la seva expulsió de França. Una carta de Krassílnikov relata al director de la Seguretat tots aquests incidents i el posa al corrent de les gestions empreses per tal de fer expulsar Búrtzev d’Itàlia.

En una altra carta, el mateix Krassilníkov informa l’Ojrana que una interpel·lació socialista sobre les maniobres de la policia russa en què apareixia implicat, “no és ja de témer per part de les autoritats franceses. Els parlamentaris socialistes tenen unes altres ocupacions en aquests moments”¹¹.

XIII. Els criptogrames. Novament el gabinet negre

Però, i si els revolucionaris utilitzaven claus en les seves cartes?

Aleshores l’Ojrana li encarregava a un investigador genial que desxifraria el missatge. I se’m certifica que mai no va fallar. Aquest especialista excepcional, anomenat Zybin, havia conquistat una reputació d’infal·libilitat tal, que durant la revolució de març... se’l conservà. Passà al servei del nou govern, que el posà a treballar, em sembla, en contraespionatge.

Les més diverses claus, segons sembla, poden ser desxifrades. Si s’utilitzen combinacions geomètriques o aritmètiques, el càlcul de possibilitats pot oferir alguns indicis. N’hi ha prou amb un punt de partida, la menor clau, per desxifrar un missatge. Per cartejar-se, alguns camarades es servien – se’m diu – de determinats llibres en els quals s’havien convingut a marcar certes pàgines. Bon psicòleg, Zybin trobava els llibres i les pàgines. “Les claus basades en textos d’escriptors coneguts, en models aportats per manuals de les organitzacions revolucionàries, en la disposició vertical de noms o divises, no valen res”, escriu el policia M. E. Bakai¹². Les claus de les organitzacions centrals són les més freqüentment denunciades pels provocadors o desxifrades a la llarga, després d’un treball minuciós. Bakai considera com les millors claus d’ús corrent aquelles que poden procedir de textos impresos poc coneguts. Zybin s’havia fet una col·lecció de gavetes i fitxers on es podia trobar de forma instantània el nom de totes les ciutats de Rússia on, per exemple, hi ha un cert carrer Sant Alexandre; el nom de totes les ciutats on hi havia aquestes o aquelles fàbriques o escoles; els malnoms i pseudònims de totes les persones sospitoses que vivien en l’Imperi, etc. Posseïa llistes alfabètiques d’estudiants, de mariners, d’oficials, etc. Es trobaven en una carta, molt innocent aparentment, aquestes simples paraules: “El Morenet ha anat aquesta nit al carrer Major”, i més endavant una frase relativa a un “estudiant de medicina”. Era suficient tirar d’algunes gavetes per saber si el Morenet ja havia estat fitxat, i en quina ciutat que posseís una facultat de medicina hi havia un carrer Major. Tres o quatre indicis semblants eren ja una possibilitat digna de considerar-se.

En tota la correspondència vigilada o incautada, les més petites al·lusions a determinada persona eren traslladades a fitxes, en les que certs números remetien al text de les cartes. Arxius sencers estaven plens de cartes semblants. Tres cartes totalment corrents, provinents de tres militants dispersos en una regió i que fessin al·lusió incidental a un quart podien delatar-lo perfectament.

Subratllem-ho: el control de la correspondència pels gabinets negres, l’existència dels quals és rigorosa i tradicionalment negada per la policia, però sense els quals no existiria policia, és de gran importància. El correu de les persones conegudes o sospitoses és vigilat per principi; després, una sostracció, practicada a l’atzar, intercepta les cartes que porten en la coberta “entregar a”, aquelles els caràcters de les quals semblen representar quelcom de convingut, aquelles amb alguna paraula que, d’alguna manera, crida l’atenció. L’obertura de cartes a l’atzar proporciona una documentació tan útil com el control de la correspondència dels militants ben coneguts. Aquests, en efecte, intenten escriure amb prudència (encara que l’única prudència real, l’única efectiva, és no tractar per carta assumptes relatius a l’acció, ni tan sols indirectament), mentre que la majoria dels membres del partit – els desconeguts – s’oblida de les precaucions més elementals.

L’Ojrana feia tres còpies de les cartes interessants: una per la direcció de la censura, una altra per la direcció de la Seguretat General i una altra més per la direcció de la policia local. La carta arribava al seu destinatari. En certs casos – per exemple en aquells en què s’havia fet revelar químicament una tinta simpàtica – la policia guardava l’original i li feia arribar al destinatari una còpia perfectament imitada, obra de determinat especialista que era tot un virtuós.

Per obrir cartes es seguien procediments que variaven segons l’ingeni dels funcionaris: desenganxar les cobertes amb vapor, desenganxar segells lacrats – que de seguida eren reposats amb una fulla d’afaitar escalfada, etc. El més corrent és que les cantonades del sobre no estiguin ben enganxades. Aleshores s’introdueix per l’obertura un aparell fet d’una vareta metàl·lica, al voltant de la qual s’enrotlla suaument la carta, que així resulta fàcil de treure i de retornar al sobre sense obrir-lo.

Les cartes interceptades mai no eren consignades a la justícia, a fi de no vessar la menor llum, ni tan sols indirecta, sobre la feina del gabinet negre. Se les utilitzava en la confecció d’informes policíacs.

El gabinet de xifrat no s’ocupava només que de les claus dels revolucionaris. També col·leccionava fotografies de claus diplomàtiques de les grans potències.

XIV. Síntesi informativa. El mètode de les gràfiques

Fins ara no hem examinat més que els mecanismes d’observació de la Seguretat russa. Els seus procediments són d’alguna manera analítics. S’investiga, s’indaga, es registra. Es tracti d’una organització o d’un militant, els mètodes són els mateixos. Al cap de cert temps – que pot ser curtíssim, la Seguretat disposa de cert tipus de dades sobre l’adversari:

1) Els de la vigilància exterior, els resultats de la qual es resumeixen en quadres sinòptics, esclareixen les seves activitats i els seus moviments, els seus hàbits, les seves relacions, el seu medi, etc.;

2) Els de l’agència secreta o els informants, que declaren sobre les seves idees, intencions, treballs, activitat clandestina;

3) El que es pot obtenir de la lectura atenta de periòdics i publicacions revolucionàries;

4) Els de la seva correspondència o de la correspondència de tercers amb ell, completen l’assumpte.

El grau de precisió de les informacions aconseguides pels agents secrets era, naturalment, variable. La impressió general que donen els expedients, és, malgrat tot, d’una exactitud molt gran, sobretot els que fan referència a organitzacions sòlidament establertes. Els expedients policíacs contenen informació verbal molt detallada de cada reunió secreta, resums de cada discurs important, exemplars de cada publicació clandestina, fins i tot multicopiats¹³. Tenim ja a la Seguretat en possessió d’abundant informació. El treball d’observació i d’anàlisi està fet. Segons el mètode científic, ha de seguir aleshores un treball de classificació i de síntesi.

Els seus resultats s’expressarien en gràfiques. Anem a desplegar-ne una.

Títols: Relacions de Borís Savinkov. Aquest quadre, de 40 cm d’alt per 70 cm de llarg, resumeix, de manera que es pugui abastar d’un cop d’ull, totes les dades obtingudes sobre les relacions del terrorista.

Al centre, un rectangle, en forma de targeta de visita, amb el nom escrit a mà. D’aquest rectangle irradien línies que el lliguen a petits cercles de color. En general, aquests són al seu torn centres des d’on parteixen altres línies que els lliguen a altres cercles. Així successivament. Les relacions, fins i tot indirectes, d’un home, poden d’aquesta manera ser captades sobre la marxa, qualsevol que sigui el nom dels intermediaris, conscients o no, que els relacionen amb una persona donada. En el quadre de relacions de Savinkov, els cercles rojos que representen les seves relacions de “lluita” es divideixen en tres grups rojos de nou, vuit i sis persones, tots consignats amb els seus noms i cognoms. Els cercles verds representen a persones amb les quals tingué o té relacions directes, polítiques o d’un altre tipus: apareixen 37; els cercles grocs representen parents (són 9); els cercles cafès indiquen a persones relacionades amb els seus amics i coneguts... Tot això a Petrograd. Altres signes representen les seves relacions a Kiev. Llegim per exemple: B. S. Coneixia a Varvara Eduárovna Varsovskaya, qui coneixia al seu torn 12 persones a Petrograd (noms, cognoms, ets.) i 5 a Kiev. Bé pot ser que B. S. No sabés res d’aquestes 12 i d’aquestes 5 persones. Però la policia coneixia millor que ell mateix a quins cabdells portaven els seus fils!

Es tracta d’una organització? Prenguem una sèrie de quadres d’estudi, evidentment ressenyes, d’una organització socialista-revolucionària del govern de Vilna. Els cercles rojos formen, aquí i allà, espècies de constel·lacions: entre ells, les línies s’entrecreuen estranyament. Desxifrem: Vilna. Un cercle roig: Ivanov, àlias El Gel, carrer, número, professió. Una fletxa el refereix a Pável (dades iguals). I algunes fletxes ens indiquen que el 23 de febrer (de 16 a 17 hores), el 27 (a les 21 hores) i el 28 (a les 16 hores) Ivanov visità Pável. Una altra fletxa el refereix a Marfa, que el visità el 27 al migdia. Així successivament, aquestes línies es confonen com els passos al carrer. Aquest quadre permet seguir, hora a hora, l’activitat d’una organització.

XV Antropometria, filiació...i liquidació

Mencionem aquí un mitjà accessori, molt útil, de què disposava la Seguretat: l’antropometria (el bertillonnage, del nom del senyor Bertillon, qui inventà el sistema), valuosíssima pels serveis d’identificació judicial. De tota persona arrestada es fa una fitxa antropomètrica: és fotografiada des de diferents angles, de front, de perfil, dempeus, asseguda; mesurada amb l’ajut d’instruments de precisió (forma i dimensió del crani, de l’avantbraç, del peu, de la mà, etc.), examinada per especialistes que ratifiquen la seva filiació científica (forma del nas i de l’orella, matís dels ulls, cicatrius i senyals del cos). Se li prenen les empremtes digitals: l’estudi de les més mínimes sinuositats de l’epidermis podrà servir a les finalitats d’establir la seva identitat, quasi indefectiblement, servint-se d’una empremta digital, deixada en un cas o en el pom d’una porta. En totes les investigacions judicials les fitxes antropomètriques, classificades per índex característics, aporten el seu cúmul d’informacions.

Les senyals més ínfimes poden ser perilloses. La conformació de l’orella, el matís de les nines de l’ull, la forma del nas poden ser observades al carrer sense cridar l’atenció. Aquestes dades serien suficients de seguida pel policia experimentat per identificar l’home, a despit dels canvis que s’hagi fet en el físic. Unes lletres convencionals transmetran per telegrama una filiació científica.

Ja els principals militants són perfectament coneguts. La policia està molt ben informada de l’organització en el seu conjunt. Només queda fer una síntesi, aquesta vegada, en concret. Fem quelcom de bonic i de formal! I ho fan. Aquests són els quadres a colors, curosos com treballs d’arquitecte, artístics. Els signes són explicats amb llegendes. Aquest és un Esquema d’organització del partit socialista-revolucionari, que ni els mateixos membres del Comitè Central posseeixen; o el quadre d’organització del Partit Socialista Polonès, del Bund jueu, de la propaganda a les fàbriques de Petrograd, etc. Tots els partits, tots els grups són estudiats a fons.

Gens platònicament, per cert! Heu-nos ací prop de la meta. Un elegant dibuix ens mostra el “projecte de liquidació de l’organització socialdemòcrata de Riga”. A dalt de tot el Comitè Central (4 noms) i la comissió de propaganda (2 noms); sota, el comitè de Riga, en relació amb 5 grups, del qual depenen 26 subgrups. En total, 76 noms de persones per una trentena d’organitzacions. No falta ja més que atrapar tothom en una sola redada per extirpar completament l’organització socialdemòcrata de Riga.

XVI. Estudi científic del moviment revolucionari

Acabada la feina, els seus autors senten un legítim orgull per conservar la seva memòria. Editen quasi amb luxe un àlbum de fotografies de membres de l’organització liquidada. Tinc davant meu un àlbum consagrat a la liquidació del grup anarquista-comunista “Els Comuners”, per la policia de Moscou, l’agost de 1910. Quatre làmines mostren l’armament i l’equip del grup: segueixen 18 retrats acompanyats de dades biogràfiques.

Els materials, informes, expedients, gràfiques, etc., que fins aquest moment havien estat utilitzats amb un propòsit pràctic, immediat, ho seran a partir d’ara amb un esperit en certa manera científic.

Cada any, es publicava un volum a càrrec de l’Ojrana i exclusivament pels seus funcionaris, el qual conté una completa encara que succinta exposició dels principals casos succeïts i informes sobre la situació actual del moviment revolucionari.

Voluminosos tractats foren escrits sobre el moviment revolucionari per instruir les joves generacions de gendarmes. De cada partit es llegeix la seva història (origen i desenvolupament), un resum de les seves idees i programes, una sèrie de dibuixos acompanyats de textos explicatius que proporcionen l’esquema de la seva organització, les resolucions de les seves últimes assemblees i dades dels seus militants més coneguts. En resum, una monografia bastant breu i completa. La història del moviment anarquista de Rússia serà, per exemple, extraordinàriament difícil de reconstruir a causa de la dispersió d’homes i grups, de les pèrdues inaudites que sofrí aquest moviment durant la revolució i finalment de la seva ulterior desintegració. Malgrat això, tenim la sort de ballar, en els arxius de la policia, un petit i excel·lent volum, detalladíssim, on es troba resumida aquesta història. Serà suficient afegir algunes notes i un curt prefaci per entregar al públic un llibre del major interès.

Sobre els grans partits, l’Ojrana publicà treballs a consciència, alguns dels quals serien dignes de reimprimir-se i que, en conjunt, serviran alguna vegada. Sobre el moviment sionista jueu, 156 pàgines en gran format. Informe dirigit a la direcció de la policia. L’activitat de la socialdemocràcia durant la guerra, 102 pàgines, tot seguit. Situació del partit socialista-revolucionari el 1908, etc. Són alguns dels títols escollits a l’atzar entre els fulletons sortits de les premses de la policia imperial.

El Departament de Policia també editava fulls periòdics d’informació, per ús dels funcionaris superiors.

Per ús del tsar es confeccionava, en exemplar únic, una espècie de revista manuscrita que apareixia de deu a quinze vegades l’any, en què els més mínims incidents del moviment revolucionari – captures aïllades, pesquises exitoses, repressions – eren registrats. Nicolau II ho sabia tot, Nicolau II no menyspreava les informacions obtingudes pels gabinets negres. Els informes estan sovint anotats per ell mateix.

L’Ojrana no vigilava només els enemics de l’autocràcia. Es considerava bo tenir en la mà als amics, i sobretot, saber què pensaven. El gabinet negre estudiava molt especialment les cartes dels alts funcionaris, consellers d’Estat, ministres cortesans, generals, etc. Els passatges interessants d’aquestes cartes, ordenades per temes i per dates, formaven cada semestre un gruixut volum mecanografiat que llegien només dos o tres personatges poderosos. La generala Z. escriu a la princesa T... que desaprova la nominació de M. Cert personatge del Consell Imperial que se’n fot d’un ministre... en els salons. Això és anotat. Un ministre comenta a la seva manera una proposta de llei, una mort, un discurs. Copiat, anotat. A títol d’“informacions sobre l’opinió pública”.

XVII. La protecció de la persona del tsar

La protecció de la sacra persona del tsar exigia un mecanisme especial. He llegit una trentena de fulletons consagrats a la forma de preparar els viatges de sa majestat imperial per terra, per aigua, en ferrocarril, en automòbil, en l’interior, als carrers, als camps. Innombrables regles presideixen l’organització de cada desplaçament del sobirà. Fins i tot quan durant una solemnitat ha de creuar certs carrers, s’estudia el seu itinerari casa per casa, finestra per finestra, per saber exactament quines persones habiten el recorregut i qui els visiten. Plans de totes les cases, de tots els carrers per on passarà el seguici són aixecats; dibuixos de les façanes i amb el número d’apartaments, així com els noms dels inquilins, faciliten els aprestos.

Diverses vegades, però, la vida de Nicolau II estigué a mercè dels terroristes. Circumstàncies fortuïtes el salvaren. No l’Ojrana.

XVIII. El que costa una execució

Entre els paperots de la policia tsarista abunden els més tristos documents humans, com ja veiérem. Encara que una mica fora del tema, crec que hem de consagrar algunes línies a una sèrie de simples rebuts de sumes menudes de diner, trobades junt amb un expedient. Encara més quan aquests paperets apareixen sovint després de la “liquidació” de grups revolucionaris, engreixant i tancant els expedients ja de per sí voluminosos per la vigilància i la delació. A tall d’epíleg...

Aquests documents ens mostren quant costava a la policia tsarista una execució. Són els rebuts firmats per tots aquells que, directa o indirectament, col·laboraven amb el botxí,

Despeses de l’execució dels germans Modal i Djavat Mustafá Oglí, condemnats pel tribunal militar del Càucas.